Tots som Barcelona

Home/Blog/Tots som Barcelona

Tots som Barcelona

Dijous 17 d’agost de 2017; 16 h. Rebo una trucada d’una família americana preguntant si seria possible fer una ruta de dracs aquella mateixa tarda, tot i que saben que és molt just de temps. Els dic que i tant, que no tenim res i que en una mitja horeta puc sortir de casa i ser al Born a les 17.15 h., si volen. Baixo per agafar el metro a Lesseps i, ja havent picat el bitllet, al cap de les escales mecàniques que baixen a l’andana, m’adono que m’he deixat les màscares de feltre amb les que els fem fer un roleplay de la llegenda de Sant Jordi.

Per un moment penso en pujar al metro i deixar les màscares i improvisar alguna cosa, però sé que els nens gaudeixen molt aquesta part de la ruta i que aquell moment val molt la pena. Així que dono mitja volta i torno a casa, a buscar-les. Entre pujar i baixar passen un parell de trens, de 16.40 a 16.50. Pujo a Lesseps al metro a les 16.51; ho sé per uns whatsapps que posteriorment una amiga em diu que ja no havia rebut pel col·lapse de les línies telefòniques i les comunicacions.

En arribar a Catalunya, el metro para i les portes s’obren i ja no es tornen a tancar. Passen uns minuts i hi ha un ambient estrany. Fins que una veu femenina diu que ‘degut a una incidència’ hem d’abandonar el vagó. L’andana està plena, i la gent s’amuntega a les portes de sortida del metro mentre un guàrdia de seguretat diu que hi ha un atac terrorista a dalt i que tothom qui surti del metro ho farà sota la seva responsabilitat, que recomanen no moure’s d’allà.

El cor se m’accelera molt i no em puc creure el que està passant. El meu primer impuls és sortir d’allà dins, perquè sempre tens la sensació que estant allà tancat et sents més insegur… La gent té la cara desencaixada, i hi ha moltes persones que entren de fora per refugiar-se al metro, i es comença a dir que hi ha hagut un atropellament massiu a les Rambles.

Truco a la família americana que m’espera al Born, intentant no espantar-los, dient que ha passat alguna cosa al centre i que si us plau agafin un taxi de tornada a l’hotel, que no podrem fer la ruta aquella tarda. Amb aquest home, en Michael, hem parlat tant des d’aquell dia que estem connectats d’una manera especial… Em tranquil·litza i em diu que ell viu a l’Orient Mitjà i que està acostumat a aquestes coses, que tot sortirà bé i que el truqui quan pugui arribar a casa. Jo li dic que jo no hi estic gens d’acostumada a això, i que tinc molta por ara mateix.

No sé exactament quants minuts després, la mateixa veu de megafonia que ens havia fet abandonar el vagó diu que tornem a pujar al tren, que es reprendrà el viatge però el comboi no farà parada ni a Liceu ni a Drassanes, que pararà directament a Paral·lel.

Conec una noia que treballa al centre i que viu a Sant Cugat, baixem juntes a Paral·lel i agafem un taxi plegades per anar cadascú a casa seva. En aquell moment ja es comencen a sentir sirenes i tot comença a posar-se cap per avall.

Arribo a casa i poso les notícies, i m’adono del que ha passat… No m’ho puc creure…

Truco en Michael i em diu que ja són a l’hotel, i que també està veient a la televisió el que està passant a Plaça Catalunya. Em passa pel cap que si no hagués donat mitja volta per anar a buscar les màscares que m’havia deixat hauria baixat a Liceu just a l’hora en què allò terrible succeïa… que em podia haver passat a mi o podia haver-m’hi trobat i veure-ho, encara que no em passés res… pensava que hi podia haver amics meus o que podria haver-hi estat passejant jo amb els meus fills o els meus pares per anar a veure les estàtues de la Rambla… se’m tallava la respiració veient la gent estesa a terra i l’angoixa general. Lo injust que era que aquella gent estigués allà just en aquell moment, i lo fàcil que és que ens pugui tocar a tots, en realitat…

Hores després em vaig posar en contacte amb les famílies de turistes que tenien rutes reservades pels tres dies següents, pensant que segurament les voldrien cancel·lar. De fet, crec que si m’hagués passat a mi metre visitava alguna ciutat d’Europa amb els meus fills, sent jo la clienta provablement hagués anul·lat la ruta de just el matí següent… potser no m’hauria vist en cor de fer-la. La sorpresa va ser que no només no les volien cancel·lar, sinó que creien que era molt important precisament poder sortir al carrer el dia després, per fer alguna cosa bonica i que pogués distreure els nens de tota aquella tensió almenys per una estona. Molts d’ells havien estat moltes hores tancats a l’hotel passant molta por per no saber el que podia passar, d’altres havien estat prop de les Rambles i ho havien patit d’a prop i havien vist els nens molt afectats… una família mexicana m’explicava que un taxista de Tànger els havia portat gratuïtament a casa amb llàgrimes als ulls dient que ell estava agraïdíssim a la ciutat de Barcelona per tot el que li havia donat, i que no podia estar més trist pel que acabava de passar. Hem escoltat moltes històries boniques semblants a aquesta en aquests dies, també; d’empatia i de solidaritat i de voler sumar i ajudar.

Em va impactar molt veure la fortalesa de la gent i la capacitat de la condició humana de tirar endavant i trencar barreres. Vam rebre trucades de dues famílies més que volien fer alguna cosa amb els nens per descobrir la ciutat d’una manera diferent, especialment aquells dies… Finalment van acabar sumant-se famílies que no es coneixien entre elles i volent compartir una mateixa ruta de dracs… vam encarar la por junts, i vam parlar de com ens sentíem tots plegats… i a part de coincidir en les sensacions d’incertesa, por, inquietud i angoixa vam coincidir en el desig comú de pensar en coses boniques i ‘cuidar’ la ciutat en la mesura que poguéssim… una de les mexicanes, deia “para nosotros fue renovador poder salir a buscar dragones y luchar juntos contra ellos”.

Per mi va ser tota una lliçó. No perquè no es pugui mostrar la por ni perquè haguem de fer-nos els valents sense deixar-nos sentir febleses forçant una tornada anticipada a la normalitat, ben al contrari. És evident que tothom estava molt espantat. Precisament vam parlar molt de sentiments i de la por i vam deixar sortir el que portàvem a dins, compartint. Però mirant-nos als ulls i mirant en la mateixa direcció, pensant que malgrat tot valia la pena fer cada pas en nom de la PAU i el RESPECTE a les diferents cultures i religions, partint del DEIXAR SER a l’altre amb llibertat i amplitud de cor, interessant-nos per com viu i sent, i intentant ENTENDRE sense jutjar.

Vam compartir que la violència i el fer mal no tenen mai sentit. I que ens agradaria que no existissin… vam acabar justament a Liceu, al drac de la casa dels paraigües, fent silenci i suport des del cor a les víctimes i als seus familiars. JUNTS.

About the Author:

2 Comments

  1. Mariona 1 març, 2018 at 7:53 pm - Reply

    Quin relat més bonic i més del cor! M ha emocionat profundament…. diu molt del projecte i de les persones que hi ha tot darrera. Felicitats, de veritat!

    • Kids&CAT 25 juliol, 2018 at 1:27 pm - Reply

      Moltes gràcies per les teves paraules, bonica! Una abraçada!

Leave A Comment